Amb l'arribada de la democràcia, el nacionalisme català va fer hegemònic el seu discurs, secundat per un estrany sentit de culpa de les esquerres. Des de llavors, el relat s'ha construït sota la influència d'una única veu -una veu predominant que feia semblar sospitosa o banal qualsevol intervenció al marge del conflicte que s'estava preparant. Així, al Berguedà es podia ser de dretes o d'esquerres -però si volies ser escoltat, havies de posar per davant la qüestió nacional.
Ara arriba PODEM, una força que -reconeixent que l'imaginari independentista s'ha incorporat a la narració dels fets- proposa una consulta vinculant però considera prioritari millorar les condicions de vida i feina dels treballadors. El 20 de desembre molts berguedans van ser sensibles a aquesta proposta. El canvi, per tant, està en marxa.
Però aquest canvi no es farà sense els ciutadans -i si es fa sense ells, no serà real sinó un simulacre de canvi: a la llarga, un fracàs. Cal comprometre, doncs, qui creu en el projecte -precisament perquè el projecte creu en ell.
PODEM ha nascut a les ciutats, però no volem que sigui un moviment urbà. Com tot fenomen social contemporani, té més militants a les ciutats que no al camp i corre el perill d'elaborar un discurs que desconegui i oblidi la Catalunya interior. Sense incidir en el Berguedà, Osona, Solsonès... el canvi no serà ferm.
Els nostres ponents coneixen bé la proposta de PODEM. Potser els haurem de dir nosaltres què volem que facin pel Berguedà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada